Un trajecte més que entretingut
| 30 gener 2013Si no recordo malament, l’estiu de fa dos anys, va ser una època que em va canviar la vida. Era un dia totalment normal, jo sortia d’entrenament i em disposava a agafar la bicicleta per tornar cap a casa com feia cada dilluns, dimecres i divendres de tot l’any. Era fosc; serien les 9 de la nit i no hi havien molts cotxes a la carretera.
Tot s’ha de dir -el trajecte de casa meva fins al camp no és gaire llarg. Però es veu que és suficient perquè et passin moltes coses… Estava ja a la carretera i els cotxes m’anaven avançant com és normal, ja que ells van més ràpids que jo.
Quant ja quedaven 2 minuts per arribar a casa, un cotxe es posa a fer-me llums i jo “com qualsevol persona hagués fet” vaig apartar-me. Amb la mala sort que el cotxe en intentar avançar-me no va calcular bé les distàncies i en tornar a incorporar-se al seu carril, la seva part davantera del cotxe va arrossegar-me de cop. Jo en el moment del impacte no sabia què pensar. Notava com tot el meu cos anava lliscant pel terra a una velocitat bestial fins el moment que em vaig quedar inconscient.
Un cop em vaig despertar, ja estava a l’ambulància i de camí a l’hospital. El primer que vaig veure en arribar va ser a la meva mare plorant al costat del meu pare que la intentava calmar. Jo em preguntava per què plorava si no tenia res. Pero va ser entrar a l’habitació i veure’m la cara, l’esquena, la panxa i els braços i llavors, va ser quan em van entrar tots els dolors de cop. Gràcies a Déu no vaig tenir cap fractura ni coses d’aquest nivell. “Això sí, de cremades en tenia per donar i per vendre, i aquestes sí que eren greus.
Un cop van acabar de fer-me totes les proves i dir-me que havia tingut molta sort i que ja podia donar gràcies, em van deixar anar a casa. A casa desprès de abraçar-me mil cops amb els meus pares, vaig preguntar-los si sabien el que m’havia passat i em van dir que la meva veïna els va trucar dient que m’havien atropellat i que el cotxe que ho havia fet ni tan sols va tenir la decència de parar-se per veure com estava sino que va continua amb el seu trajecte. I ella havia trucat a la ambulància.
La sort que tinc és que ara dia 28 de Gener del 2013 puc estar escrivint aquest escrit.
Eric
Eric, fas una bona crònica d’un episodi realment greu. Suposo que és un d’aquells moments en què en segons et jugues la vida! L’escrit és entenedor i està força ben estructurat.
Malgrat tot, es pot millorar, i molt, la qualitat del redactat. He anat revisant i corregint els errors ortogràfics més gruixuts, però recorda que això és feina teva. T’adjunto el text original perquè puguis veure les correccions:
“Si no recordo malament, l’estiu de fa dos anys, va ser un època que amb va canviar la vida. Era un dia totalment normal, jo sortia de entreno i amb disposava a agafar la bicicleta per tornar cap a casa com feia cada dilluns, dimecres i divendres de tot l’any. Era fosc; serien les 9 de la nit i no hi havien molts cotxes a la carretera.
Tot s’ha de dir – el tram de me casa al camp no es gaire llarg. Però es veu que lo suficient perquè et passin moltes coses… Estava ja a la carretera i els cotxes m’anaven avançant com es normal , ja que ells van més ràpids que jo.
Quant ja quedaven 2 minuts per arribar a casa, un cotxe es posa a ferma llums i jo “ com qualsevol persona hagués fet” vaig apartar-me .Amb la mala sort que el cotxe al intentar-me avançar no va calcular bé les distancies i al tornar a incorporar-se al seu carril, la seva part davantera del cotxe va arrossegar-me de cop. Jo en el moment del impacte no sabia que pensar. Notava com tot el meu cos anava lliscant pel terra a una velocitat bestial fins el moment que amb vaig quedar inconscient.
Un cop amb vaig despertar, ja estava a l’ambulància i de camí a l’hospital. El primer que vaig veure al arribar va ser a la meva mare plorant al canto del meu pare que la intentava calmar. Jo amb preguntava que perquè plorava si no tenia res. Pero va ser entrar a l’habitació i veurem la cara, l’esquena, la panxa i els braços i llavors, va ser quan amb van entrar tots els dolors de cop. Gràcies a deu no vaig tenir cap fractura ni coses d’aquest nivell. “Això si cremades tenia per donar i per vendre, i aquestes si que eren greus.
Un cop van acabar de ferma totes les proves i dir-me que havia tingut molta sort i que ja podia donar gracies, amb van deixar anar a casa.
A casa desprès de abraçar-me mil cops amb els meus pares, vaig preguntar-li que si sabien el que me havia passat, amb van dir que la meva veïna els va trucar dient lis que m’avien atropellat i que el cotxe que u havia fet tan sols va tenir la d’essència de parar-se per veure com estava sino que va continua amb el seu trajecte. I que ella havia trucat a la ambulància.
La sort que tinc és que ara dia 28 de Gener del 2013 puc estar escrivint aquest escrit.”
Eric, cal que vigilis amb les confusions entre amb i em!
No dreixis d’escriure, però recorda’t de revisar més a fons
Josep Maria